caesen

L’anyada que ja reposa

Els viticultors, com tots els pagesos, vivim en una incertesa permanent. Aquest any aquesta gimnàstica de generacions ens ha permès entomar una anyada difícil amb amor i aprofitar per connectar amb la terra com mai.


Ja teníem clar que desitjàvem que les vinyes i l’entorn que les envolta, els parcs naturals del Cap de Creus, de l’Albera i una mica més lluny els Aiguamolls de l’Empordà fossin un. Que la vida cultivada i l’asselvatjada fossin sinèrgiques i que es protegissin l’una a l’altra. Es una idea que no surt d’un dia per l’altre i que és el treball d’anys, en aquest cas una vintena. Aquest any ha coincidit amb la certificació ecològica de totes les vinyes i, tot i que només és una fita del camí que estem fent, és prou significativa.


Aquesta anyada que fa pocs dies que vam acabar de collir va començar, ara fa un any, a la tardor amb pluges torrencials que ens van espantar per la virulència. La decisió va ser prioritzar la contenció de l’erosió com a primera raó de qualsevol presa de decisions en viticultura. La terra, els sòls, són la base de tota la vida, i cal preservar-los.


A l’hivern el Glòria, tot i que no ens va afectar gaire, va reafirmar tots els pensaments de tardor i ens va tornar a recordar que el clima està canviant i que no en volem ser còmplices.


I quan la primavera començava a treure el nas, arriba la COVID. Llavors va ser el moment de posar en pràctica tots els aprenentatges sobre la incertesa que havíem après nosaltres i també els de les generacions que ens precedeixen (gràcies àvia Quimeta!). El gran repte era que ningú es quedés sense feina i que, tot i no saber què passaria, la collita tirés endavant. L’equip va fer pinya.


I llavors LA PLUJA. Pluja i més pluja i més pluja i més pluja. Cal vigilar el que es desitja. Les vinyes mai havien estat tan verdes ni tan plenes de vida. Vam tenir temps per observar-les d’una altra manera: amb molta més calma i amb la sensació que trepitjar-les ens guareix l’ànima i fa allunyar les pors. La vinya és agraïda i sap que la cuidem com mai i ens dona fruits tot i les dificultats i el míldiu. Nosaltres, contentes i agraïdes.


El maig quinze dies de secada van fer canviar el paisatge. I quan ja arribava l’estiu vam pensar que la secada era important. El vigor de les vinyes es va aturar de cop i el paisatge vitícola que havia sigut verd fins llavors es va tornar terrós. Finalment els fongs es van aturar i vam poder respirar una mica tranquil·les.


Finalment la verema, una d’aquelles que recordarem: plena d’ensurts que no han dut enlloc. Compulsió a l’hora de mirar els radars meteorològics que senyalaven pedregades o torrentades que s’acostaven però que no ens han arribat a tocar mai. Gràcies. El senglar no ens ha respectat tant i hem hagut de collir alguna vinya abans d’hora, per a arribar-hi abans que ells. La sensació d’impotència és terrible. Ha costat molt arribar fins aquí perquè en pocs dies desapareguin els raïms de vinyes senceres. Decidim tancar vinyes i ens concentrem altra vegada.


L’anyada ha estat una cursa d’obstacles sense fi. Tot i això la verema ha estat tranquil·la. El celler s’ha anat omplint a poc a poc, una mica cada dia. Ara, la lentitud de la vinya es transmet a les tines. Separem parcel·les i parcel·letes i ens ho agraeixen mostrant-nos el caràcter de cadascuna. Hem après que la lentitud en el fer, en el pensar, ens ajuda a ser més conscients i a entendre millor l’ofici i la terra que ens veu viure. I així encarem la tardor, mirant l’anyada que ja reposa.

Anna Espelt Delclós

Entrades relacionades

Deixa un comentari